Quan l'últim llibre d'Isabel-Clara Simó va caure a les meues mans fa unes setmanes, no vaig poder resistir-me, encara que últimament els seus treballs han anat a poc a poc agradant-me cada vegada menys. L'argument de la novel·la al voltant del descobriment de l'homosexualitat em va atraure i me'l vaig endur cap a casa.
La història ens parla d'Àlex, un llatinista que durant un congrés a Nova York coneix Jonàs, un fotògraf homosexual amb problemes d'alcoholisme, del qui s'enamora i pel qui abandona la seua vida anterior a Barcelona, on deixa una família amb problemes d'estima. Amb aquest argument, la novel·la podria haver estat molt bé, però he de reconéixer que no m'ha agradat en absolut.
Per a mi, ja el principi i base de la història no se sosté. El protagonista, fins que coincideix amb Jonàs, és heterosexual, i l'autora no ens parla de cap tipus de dubte ni conflicte sexual anterior. El fet que un home et cite en un bar, sense intervindre moltes més paraules, no és suficient per a canviar l'orientació sexual de ningú, per molt irresistible que aquest siga. A més, les relacions entre els diferents personatges que transiten per la història no són, en absolut, naturals ni normals. Tots adoren en Jonàs, però Simó no mostra al lector què té aquest personatge que el fa tan especial, ni per què tots el protegeixen i estimen fins a extrems absurds.
A banda d'aquests punts, crec que les fulles estan plenes de palla; pàgines i pàgines en les quals no passa res, i el que és pitjor, l'autora no ens conta res. Crec que de les 200 pàgines que té el llibre, li'n sobren la meitat.
El que hauria hagut de ser una història en la qual l'autora ens parla de com un home descobreix la seua vertadera sexualitat, amb els seus dubtes, la seua lluita interior provocada pels estereotips imposats per la societat i la família tradicional, és en realitat la història d'un senzill enamorament, o millor dit, d'un simple encapritxament.
No tinc clar per què, però últimament no acaben de convéncer-me les històries d'Isabel-Clara Simó. Tal volta la seua literatura va en direccions més poètiques, gènere aquest últim per al qual no tinc la sensibilitat necessària. De tota manera, vos deixe una altra opinió, completament diferent de la meua, sobre Jonàs.
Entradas
2 comentarios:
Bon dia.
Gràcies per citar-me.
És evident que l’obra podria haver “donat molt més de sí”. Reconec les mancances de la primera part (de fet, em cridà l’atenció que no hi citara cap conflicte sexual d’abans de conèixer Jonàs) i també els excessos, posteriors a Jonàs, com la història amb l’home bisex i masclista, per exemple; tanmateix m’ha arribat amb força la història de l”àngel caigut”: l’home o dona que es deixa estimar perquè està enganxat a alguna cosa que no pot deixar, normalment l’alcohol, i necessita aquest amor per salvar-se’n; però finalment no hi pot ser. Tal volta és qüestió de major o menor identificació amb els personatges. Això, adobat amb uns retalls de crítica social, cites literàries i uns comentaris irònics a peu de pàgina, ben adients al meu gust, l’embolcallen fins al punt de fer-me-la elegible. La meua valoració final, la meua tria de les paraules ho reflecteix: l’obra m’ha agradat “una mica bastant”: tan sols una mica per la part racional, però bastant per l’emocional.
Enhorabona pel blog!
Ildefons.
És possible que el fet de no identificar-me amb cap personatge haja fet que no m'agrada. Quant a la crítica social, fins i tot en alguns casos m'ha paregut simplona i portada pels pèls. Les cites literàries se salven, això sí.
O els camins pels quals Isabel-Clara Simó porta les seues històries no van amb els meus gustos, o no era el moment adient per a llegir-lo.
Per cert, moltes gràcies per passar-te per ací i deixar un comentari.
Publicar un comentario